Preus, temprada baixa i alta

En el món del turisme i els viatges, s’han creat els conceptes de temporada alta i baixa, referint-se al moment en què els preus són més alts o més baixos. Se sobreentén que correspon als moments en que hi ha més o menys demanda, o dit d’una altre manera, als períodes que aquell lloc (suposadament) resulta més atractiu pel visitant. En general, un indret determinat està de temporada alta una part de l’any, i la resta de l’any està de temporada baixa. Però hi ha un munt d’excepcions…

Les temporades altes d’una ciutat poden fàcilment no coincidir amb les temporades altes d’un parc nacional proper. És possible que les temporades (altes o baixes) durin mesos, però que en una ciutat, els preus variïn setmanalment… sigui d’una manera lògica i constant (per exemple, divendres i dissabtes més cars que la resta de la setmana)… o aleatòriament (per exemple, a San Francisco, on cada hotel varia els preus cada dos o tres dies, ara amunt ara avall). En resum, dins d’una mateixa destinació (o lloc on es fa el viatge) les pujades i baixades de preus es regeixen per criteris del tot diferents i difícilment combinables.

Vet aquí un exemple clàssic, que em demanen tot sovint:
“Voldria que siguem a Las Vegas entre setmana, que m’han dit que és més barat.”

Boira, Golden Gate i San Francisco

I potser si que ho és. Però, ho serà a San Francisco? Ho serà a Los Angeles? Ho seran els parcs nacionals de Bryce o Zion? En altres paraules, tot sovint, tot el que estalviem a Las Vegas anant-hi entre setmana ens ho podem gastar tranquil·lament a la resta de l’itinerari.

Us en dono un altre exemple:
“No hi volem anar a l’agost perquè està tot més ple, i en canvi el juny o el juliol…”

Doncs depèn. Penseu que la majoria dels turistes als Estats Units o al Canadà són nord-americans i canadencs. Les vacances escolars de les escoles comencen a finals de maig o principis de juny. El curs escolar comença cap al 20 d’agost, a molts indrets. La gent tendeix a viatjar quan els nens estan de vacances. I els preus pugen quan la gent viatja. En alguns indrets, juny pot ser més car (i estar més ple) que mitjans d’agost. I tot això sense oblidar que hi ha festes locals que de les quals no hem sentit ni a parlar. Labour Day, el primer cap de setmana de setembre, és una època dolenta (temporada altíssima) a molts llocs: hotels cars i plens de turistes.

Tot plegat, sense oblidar una altra qüestió: la disponibilitat d’habitacions. A vegades, ser a las Vegas un dia en concret implica ser a Yosemite un dia que està complet, i ens obliga a reservar un hotel més car, o pitjor encara, a molts kilòmetres de distància de la porta d’entrada del parc.

Així doncs, el meu consell és que no penseu tant en l’estalvi dia a dia, sinó en el global del viatge, que inclou un munt de temporades altes i baixes, de preus i disponibilitats variables.

Jo procuro tenir-les en compte en fer l’itinerari, i així aconseguir un bon equilibri entre preus, densitat de turistes, i poder visitar cada lloc en el millor moment possible.



Publicat dins de Alaska, Canadà, Estats Units, General, Viatjar | Etiquetat com a , , , , , , , | Envia un comentari

Judicis al Canadà, a xinesos, acusats per xinesos

Aquest article publicat al Vancouver Sun, a més de sert molt interessant, ofereix un exemple clar dels efectes de la globalització, i del xoc de sistemes polítics i judicials entre Occident i la Xina. Permeteu-me’n un resum i alguns alguns comentaris / preguntes.

Resulta que s’ha disparat el nombre de reclamacions judicials a la Colúmbia Britànica (i també a l’estat de Washington, als Estats Units) per part de bancs i companyies xineses, contra ciutadans xinesos residents en aquestes regions de Nord-Amèrica. Això es deu a que un jutge canadenc ha donat la raó a un banc xinès, i per tant ha obert les portes a moltes altres reclamacions.

Vancouver, rellotge de VaporQuè reclamava el banc xinès? Doncs que uns ciutadans xinesos havien obtingut uns crèdits (parlem de milions de iuans o de dòlars canadencs), havien agafat els diners i marxat cap a Canadà. Allà havien comprat cases (propietats de gran valor). El banc reclamava aquestes propietats com a compensació, en base a un judici fet a la Xina, amb una sentència que li havia donat la raó.

Un primer comentari / pregunta: a la Xina és fàcil aconseguir un crèdit de milions i escampar la boira amb els diners, cap a un altre país?

Al Canadà, en canvi, sabem que és prou senzill (i legal) arribar amb diners, invertir-los, i passar a disposar de la residència.

A rel d’aquest judici, molts bancs i empreses xineses estan trucant a despatxos d’advocats canadencs, per reclamar compensacions, en base a sentències de judicis a la Xina. La defensa dels ciutadans xinesos és que tot plegat és fals, perquè els judicis a la Xina no tenen gran valor, ja que no hi ha independència del poder judicial, a la pràctica. En altres paraules, els bancs i grans empreses, ben conectades amb el Partit i el govern, guanyen tots els judicis.

Curiosament, l’article comenta que un advocat recomana als canadencs amb una problema similar a la Xina, de no anar allà a reclamar, que no hi tindran res a fer en aquell “complexe” sistema judicial.

Un altre detall important: els jutges canadencs semblen molt predisposats a escoltar les reclamacions vingudes de Xina: justícia universal, que se’n diu.

Jo tot plegat un veig com un xoc que anirà a més, conseqüència de la globalització, de l’increment d’intercanvis comercials. Els xinesos han descobert la justícia universal, i en fan ús. Però què tardaran els canadencs (i els americans) a reclamar simetria? O els ciutadans xinesos a demanar un sistema judicial més semblant a l’occidental? Les sobiranies, com es veuen afectades? Sobretot la xinesa….

Un darrer comentari: la política canadenca d’obertura a la immigració (que no de portes obertes) i a la multiculturalitat ofereix a aquest país un munt d’oportunitats de futur i una posició estratètgca davant alguns dels canvis que van arribant amb la globalització.



Publicat dins de Actualitat, Canadà | Etiquetat com a , , , , , | Envia un comentari

Llops a Banff, tot un problema

Des de fa uns mesos, hi ha un tema que no para de sortir a les notícies dels diaris de l’Oest del Canadà, sobretot els de Calgary i els parcs nacionals de les Rocalloses. Us ho resumiré. Hi ha un grup de llops (sembla ser que són 5 adults) que fa temps que s’està apropant més i més sovint al poble de Banff, així com als llocs d’acampada i senders habituals i més transitats del parc.

Fa menys d’una setmana, un llop va atemorir a uns campistes, i els va obligar a cercar refugi dins del seu cotxe. Es va endur una mica de menjar, encara que res de carn. Aquest hivern se sap que un dia van arribar a entrar al poble de Banff, de nit, darrera d’un cérvol que s’hi refugiava. I molts altres casos en els que hi ha hagut un contacte entre llops i humans.

LlopEls responsables del parc estan amoïnats. No saben si aquest llop és sempre el mateix. Tampoc saben si és un llop jove, o és el mascle alfa del grup. Dos dels cinc llops porten collars amb localitzador, i saben que el grup es mou en un sol dia en un radi de gairebé 100 km. Ara mateix volen provar de posar collars a tots cinc exemplars adults (es sospita que hi ha cadells a un indret al que tornen constantment). Els han de poder adormir, i com caçar-los, no és gens senzill.

Tot plegat, ens trobem en un nou cas d’excés d’èxit. S’ha aconseguit reintroduir el llop i altres espècies (per exemple, ara mateix s’està reintroduint el bisó). Des d’un punt de vista de la gestió de l’entorn, tot va bé. Però la gestió del parc també va oli en un llum, i els turistes hi anem més i més sovint. Cada cop més gent que volem visitar aquests indrets on bèsties salvatges de veritat hi campen amb llibertat. I com ens agrada de veure-les. Fins que s’acostumen a nosaltres, sigui perquè ocupem el seu espai, o bé perquè els resulta molt més senzill de trobar menjar a les nostres escombraries. Anar darrera d’un gran cérvol que lluita per sa vida no és gens senzill, certament esgotador i perillós, fins i tot per un llop d’ullals allargats. Un tros de pa amb un mica de pernil de la nevera d’uns campistes, pot semblar-li una delicadesa, a un llop. I si s’hi acostuma, pot ser la seva sentència.

Això que us explico dels llops, està passant amb altres depredadors, com ara els óssos o les orques (heu sentit parlar de les que es mengen les tonyines dels pescadors de l’estret de Gibraltar?). Serà un dels temes que seran més difícils de resoldre, a mida que sigui més i més fàcil viatjar, a mida que ens calgui més i més buscar espais verds on veure que la natura encara existeix.



Publicat dins de Canadà, Fauna | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

La curiosa bandera d’Alaska

Si aneu cap Alaska, en arribar ben aviat veureu una bandera que molta gent confon, al principi, amb la de la Unió Europea. És blau fosca, amb estrelles… Però un cop t’hi fixes, t’adones que no és pas la mateixa. Les estrelles representen la óssa major (popularment “carro gran”), amb una de més gran representant l’estrella polar.

Bandera d'Alaska
La bandera va ser triada el 1927, quan Alaska no era ni tan sols un estat, sinó un territori pertanyent als Estats Units, que l’havien comprat al segle XIX a Rússia. En el més pur estil americà, van fer un concurs entre els escolars d’Alaska, per veure qui aportava el millor disseny. I un noi d’origen indígena, que a més vivia en un orfenat, va guanyar el premi de 1000 dòlars (poca broma) i un rellotge. Es deia Benny Benson, i es va fer tan famós, que avui dia l’aeroport de Kodiak (a les illes Aleutianes) porta el seu nom.
Pel noi, la constel·lació representa l’ós, un animal poderós i fort, respectat en la cultura indígena. I l’estrella polar indica que Alaska és el territori (estat des del 1959) més al nord dels Estats Units. Personalment, m’agrada afegir que a més, el carro gran té la mateixa forma que l’estat: una part central i l’anomenat mànec de la paella (el sud-est d’Alaska o “panhandle”). Però això és collita pròpia, que imaginació no me’n falta…

Publicat dins de Alaska | Etiquetat com a , , | Envia un comentari

Les llúdrigues marines del Pacífic

La llúdriga marina (Enhydra lutris) és una espècie que podem observar al Pacífic, sempre a prop de les costes que van des de Califòrnia a Alaska. En anglès se l’anomena Sea Otter. És la més gran de les llúdrigues, i passa gairebé tota sa vida al mar. Us destacarem alguns trets d’aquesta espècie.
En primer lloc, cal ressenyar que és una sort de poder-les observar, ja que foren caçades fins gairebé exterminar-les, durant els segles XVIII i XIX. Per exemple, se sap que les més de 3000 que viuen a la costa de Califòrnia són descendents de grup de tan sols 50 que van aconseguir sobreviure. El motiu de ser caçades era la seva pell. La llúdriga marina no disposa de grassa que la protegeixi de les temperatures del mar, com si tenen les balenes, els dofins, les foques… En canvi, ha desenvolupat un pelatge extraordinari. De fet, és l’animal que té més pel per centímetre quadrat. Té dos tipus de pel, un de llarg que fa d’impermeable, i un de curt que és molt dens i evita per tant les pèrdues de calor corporal.
El fet de no tenir grassa l’obliga a dues activitats. L’una, sembla que s’estiguin gratant constanment. Però el que estan fent és cuidar el seu pelatge, i mantenir-lo net i en bon estat. És per això també que es dobleguen de forma sorprenent, amb la seva boca i mans arriben a qualsevol part del seu cos: cal cuidar la “roba”, que a fora fresca!

Llúdriga marina en el gel d'Alaska
La segona activitat és que no paren de menjar, ja que els cal molta energia per mantenir el cos calent a les fredes aigües del Pacífic. Es capbussen i arrepleguen crancs, moluscs, cargols… en definitiva, són carnívores, especialitzades en closca. I aquí sorgeix un altre element característic d’aquestes llúdrigues: un cop agafat el tiberi, també arrepleguen una pedra del fons marí. Surten a la superfície, es posen d’esquenes (suren molt fàcilment gràcies als seus grans pulmons, que creen grans bosses d’aire), posen el menjar sobre la seva panxa, i amb amb la pedra agafada amb la mà, piquen sobre la closca de la bestiola que es volen cruspir. Trencada la closca, ja només els queda gaudir de la carn del pobre molusc, cranc o cargol…
Solen anar en grups, i se les veu de lluny, surant sobre l’aigua, gairebé sempre panxa enlaire. Fora de l’aigua són maldestres, en comptades ocasions les hi podreu veure. A la zona d’Alaska, a prop de diverses glaceres, se les pot observar reposant sobre blocs de gel. Costa de creure, però ho fan per escalfar-se, el cos perd menys calor sobre el gel que dins de l’aigua (si més no a l’aigua d’Alaska).
Us deixo amb un video d’una filmació feta a l’oceanogràfic de Lisboa (autor, Xavier Bayod Farré, autor d’un interessant canal de YouTube sobre fauna i del blog Zoològic Virtual).

YouTube Preview Image

Publicat dins de Alaska, Canadà, Estats Units, Fauna, Viatjar | Etiquetat com a , , , , , | Envia un comentari

Sant Xavier de Bac – Arizona

Fruit de la colonització espanyola de l’actual sud-oest dels Estats Units, s’hi van crear nombroses missions, amb l’objectiu d’evangelitzar els diferents pobles indígenes, així com establir bases pel control del territori per part de la Corona espanyola. Les més conegudes són les que a Califòrnia va fundar el franciscà Fra Juníper Serra (San Francisco, San Buenaventura, Santa Clara, San Carlos de Monterey, San Luis Obispo…), al segle XVIII.
Ara bé, al segle XVII ja se n’havien creat d’altres, sobretot a la regió del desert de Sonora. Eren missions dels jesuïtes, que més tard foren expulsats per Carles III (i substituïts per l’orde dels franciscans). Una de les primeres, més grans, i que en millor estat han arribat fins els nostres dies, és la de Sant Xavier de Bac. Si em permeteu, una obra d’art que val molt la pena de visitar. Fou fundada el 1692 pel missioner Francisco Eusebio Kino en territori de la tribu dels Tohono O’odham (“Gent del desert”, antigament coneguts com a Papago), al sud de l’actual Tucson, a l’estat d’Arizona. La missió va viure temps difícils degut als atacs dels Apatxes. Però l’avenç dels espanyols, junt amb l’impuls dels franciscans, van aconseguir aixecar aquesta església de grans dimensions. La mà d’obra fou principalment indígena, de les tribus Tohono O’odham i Yaqui. Aquest darrer punt és important perquè sempre han sentit San Xavier de Bac com a quelcom de propi.
En fer-se independent d’Espanya, Mèxic no va tardar en expulsar tots els capellans espanyols, entre ells el de Sant Xavier. No va enviar ningú a substituir-lo. Si l’església es va mantenir dempeus i en prou bon estat fou gràcies a les tribus locals, que se’n van encarregar.

Sant Xavier de Bac
Un cop el territori va passar a mans nord-americanes durant el segle XIX, l’església va quedar englobada dins de la diòcesi de Santa Fe, que ben aviat hi va posar els diners per a la seva restauració i manteniment. Finalment, el 1960 fou declarada Lloc d’Interès Històric Nacional.
L’església es manté activa, i es pot visitar. Aquí en teniu algunes fotos dins d’aquesta galeria que vaig fer sobre el sud d’Arizona.

Publicat dins de Estats Units, Pobles indígenes | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

Un “Open Jaw” no és més car

L’open jaw (mandíbula oberta n’és la traducció literal) és un terme que s’aplica per anomenar la reserva d’un vol cap a una ciutat, però amb una tornada des d’una altra. Per exemple, volo des de Barcelona a Calgary, però torno des de Vancouver a Barcelona. El punt inicial i final del viatge és el mateix (en aquest cas Barcelona).

Seguint amb l’exemple, com que Calgary i Vancouver pertanyen a una mateixa zona i país (Nord-Amèrica, Canadà), les companyies aèries permeten fer aquesta reserva. I com en calculen el preu? Doncs compten la meitat d’un anada i tornada a Calgary, i la meitat d’un anada i tornada a Vancouver. Per tant, si el vol a Calgary val el mateix que el vol a Vancouver, un open jaw com aquest costaria el mateix preu que si comprem un vol d’anada i tornada a qualsevol de les dues ciutats.

volant volant per AlaskaAixí doncs, no només un open jaw no és forçosament més car que un vol d’anada i tornada, sinó que en aquest cas ens permetria estalviar-nos de fer el tram entre les dues ciutats (gairebé mil kilòmetres).

Potser us demanareu quin és l’origen del mite que ens diu que un open jaw és més car que un anada i tornada. Per la meva experiència (escric aquest text per les moltes vegades que m’han trucat dient que era més car), perquè la majoria de la gent, quan prova de reservar un vol com el que us he posat d’exemple, el que fan és agafar primer només anada fins a Calgary i després una tornada des de Vancouver. I nois, això si que surt molt car. De fet, a vegades, un vol “one way” (només anada) costa més que un anada i tornada. Així que imagineu la reacció de la gent quan prova d’agafar dues anades! Surten uns preus d’escandol.

Si voleu reservar un open jaw en un dels nombrosos buscadors de vols, cal que busqueu on diu “multiples destinacions”, o multiples ciutats”, o quelcom de similar. No ho solen posar massa gran, suposo que s’estimen més vendre vols ben normalets, d’anada i tornada.

Bé, espero que us hagi estat útil, i que us ajudi a l’hora de triar o preparar algun els propers viatges que feu. Si és per anar a l’Oest Americà, Oest del Canadà o Alaska, no dubteu a fer un cop d’ull a la meva web!

Publicat dins de Viatjar | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

Tòtems

En els viatges als Estats Units, Canadà o Alaska, que inclouen visites a tribus indígenes, tot sovint se’m demana si es podran veure tòtems. Malauradament, la major part de les vegades, he de respondre que no. Així que escric aquest post per poder explicar on es poden veure, perquè se’n veuen tan pocs i a tan pocs llocs, i encara més: què és un tòtem? Anem a pams.
Començaré provant de respondre a aquesta darrera pregunta. Tenint en compte que el gran antropòleg Claude Lévi-Strauss (el meu ídol) va escriure una de les seves grans i espesses obres sobre aquest tema (El Pensament Salvatge), va quedar clar que un tòtem és una representació simbòlica d’un grup humà (família extensa, poble, tribu…) que es relaciona amb els seus llinatges o avantpassats. Es tracta d’un tronc esculpit, en el que s’hi representen unes figures d’animals, corresponents a clans o llinatges. La combinatòria d’aquestes figures, i la combinatòria de diferents tòtems, indica a tota persona pertanyent al grup qui viu en una casa, poble, regió… Podem dir que és un llenguatge simbòlic basat en el pensament analògic.
Les figures representades als tòtems solen ser el corb, la granota, l’orca, el llop, l’ós… en general animals amb uns poders determinats, lligats a uns clans o filiacions familiars. Cal tenir en compte que les cultures que generen els tòtems tenen uns sistemes familiars molt complexos, amb rígides normes de comportament i relacions entre els individus. Per exemple, amb qui pots o no casar-te o qui s’encarregarà d’organitzar el teu funeral… El joc de poders entre clans (representats pels animals) teixien l’entremat socials d’aquestes tribus, fins i tot entre elles (marcant, per exemple, am qui es podia comerciar).

Lava Bed State Park, Columbia Britànica, oest del Canadà
Si ja heu entès el que és un tòtem, ara passarem a saber on n’hi ha, de tòtems. No totes les cultures indígenes nord-americanes tenien aquests sistemes de filiació i de clans. És més, aquest sistema social només el trobàvem a les cultures del nord-oest, a prop o en connexió amb el Pacífic. En resum: des de l’estat de Washington, fins al sud-est d’Alaska, passant per l’oest del Canadà.
Un altre punt important. Els tòtems eren i són fets de fusta. La zona de la costa del Pacífic és de les més humides del món, i plou tot sovint (us ho puc ben assegurar, que bonic que és el dia que surt el Sol…). De fet, per això hi ha tant de boscos, i conseqüentment, arbres (gegants, ideals per fer tòtems i altres construccions en fusta). Però la fusta, per bona que sigui, si li plou dia si i l’altre també, acaba podrint-se. I amb ella, el tòtem. Encara més: el tòtem és un element que té una funció social concreta, amb un simbolisme important, lligat a persones i pobles concrets. El temps passa, i cal anar fent nous tòtems per anar explicant qui viu aquí i allà. Els vells tòtems no sols es podreixen, se’n van amb la gent que els va fer esculpir. Resumint, trobar tòtems de més de 100 anys és dificilíssim. Pots trobar restes mig desfetes a alguns indrets allunyats de la costa d’Alaska…

Kan, New Hazelton, Columbia Britànica, oest del Canadà

I no hi ha més tòtems? Si, n’hi ha de dues classes. El primer, el turístic. Per exemple, els que podeu observar a l’Stanley Park de Vancouver. L’altre, els que poc a poc els que diferents tribus estan tornant a esculpir. Són nous, pintats en alguns casos, els motius poden no ser els clàssics, però són de veritat, amb un ús social concret que evoluciona com les seves cultures.

Publicat dins de Alaska, Canadà, Estats Units, Pobles indígenes | Etiquetat com a , , , , , | Envia un comentari

Parcs Nacionals dels Estats Units fa 100 anys

El 25 d’agost de 2016, el servei nacional de parcs nacionals dels Estats Units farà 100 anys. Està ben aviat dit. El primer parc nacional (Yellowstone) és de 1876, que són encara més anys. Des d’aquell moment, van anar creant altres parcs nacionals, sobretot de l’oest americà, amb una doble finalitat: crear grans “biblioteques públiques” de paisatge (perquè la gent podés aprendre i gaudir de la natura), i per l’altre, generar pols de desenvolupament econòmic a través del turisme, en zones que es preveien poc atractives per a l’establiment de població emigrant.

Parc Nacional de Sequoia, CalifòrniaEl 1916 ja s’havien creat uns quants parcs més (Yosemite, Zion…), i van crear el National Park Service, com un òrgan depenent del govern federal, però independent en la gestió.
Dos comentaris importants respecte d’aquest aniversari, i dels parcs nacionals dels Estats Units en general:
– Ells van inventar els parcs nacionals, el propi concepte. I l’han desenvolupat més que cap altre país. Aquesta és una de les claus del seu èxit.
– Penseu què estàvem fent nosaltres el 1916 (la major part d’Europa, matant-se a les trinxeres, i nosaltres, possiblement ni sabent de l’existència dels parcs nacionals). Ells ja estaven a l’estadi de crear un òrgan gestor comú, independent dels canvis de govern. D’això, ben aviat ja en farà 100 anys.

Publicat dins de Estats Units | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

Crowdfunding i sanitat

Avui he llegit aquesta notícia al Denver Post, el principal diari d’aquella ciutat de l’estat de Colorado. Us el resumiré: els hospitals de Denver i rodalies han detectat un important increment de casos de gent que accedeix a tractaments costosos via crowdfunfing. És a dir, que no fan servir ni la Seguretat Social (pràcticament inexistent als Estats Units) ni les assegurances privades (massa cares per aquells que o ja estan malalts i/o pels que no tenen prou ingressos). I com s’ho fan? Doncs posen un anunci a internet, i fan una campanya de recollida de diners per poder pagar el tractament.

Denver

Sens cap mena de dubtes, té vessants positives… economia col·laborativa, conciència social,  possibilitat de sobreviure per algú que no tenia cap altra opció que deixar que la malaltia se l’anés menjant…

Però no puc evitar de veure en tot aquest tema un retorn cap al passat (que creiem ja tan llunyà) en que la salut depenia dels teus ingressos o de la caritat (en aquells dies cristiana, ara solidària i socialment concienciada). En altres paraules, et podràs guarir per criteris emocionals (com presentes el teu cas) més que racionals (sistema públic).

I un detall encara més important. Si, això està passant als Estats Units, on (vist des de l’eurocentrisme més recalcitrant) la vida és com a la selva, sense cap mena de protecció social. Jo sóc dels que penso que aquell país té moltes coses bones, com a qualsevol lloc. I mira si en té de bones, que gairebé tot el que es fa per allà, acaba arribant aquí. Fa anys que hi vaig, i fa molt temps que tinc la sensació que els copiem molt més del que ens pensem. Per això crec que aquest fet de Colorado, ens hauria d’alertar. Aquí tenim en marxa unes retallades que no ens hauriem imaginat fa anys. I les que vindran. I darrera, el crowdfunding aplicat a la sanitat com a moderna solució dels nostres mals.

Aaaaiiiii….

Publicat dins de Actualitat, Estats Units, Internet | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari