La curiosa bandera d’Alaska

Si aneu cap Alaska, en arribar ben aviat veureu una bandera que molta gent confon, al principi, amb la de la Unió Europea. És blau fosca, amb estrelles… Però un cop t’hi fixes, t’adones que no és pas la mateixa. Les estrelles representen la óssa major (popularment “carro gran”), amb una de més gran representant l’estrella polar.

Bandera d'Alaska
La bandera va ser triada el 1927, quan Alaska no era ni tan sols un estat, sinó un territori pertanyent als Estats Units, que l’havien comprat al segle XIX a Rússia. En el més pur estil americà, van fer un concurs entre els escolars d’Alaska, per veure qui aportava el millor disseny. I un noi d’origen indígena, que a més vivia en un orfenat, va guanyar el premi de 1000 dòlars (poca broma) i un rellotge. Es deia Benny Benson, i es va fer tan famós, que avui dia l’aeroport de Kodiak (a les illes Aleutianes) porta el seu nom.
Pel noi, la constel·lació representa l’ós, un animal poderós i fort, respectat en la cultura indígena. I l’estrella polar indica que Alaska és el territori (estat des del 1959) més al nord dels Estats Units. Personalment, m’agrada afegir que a més, el carro gran té la mateixa forma que l’estat: una part central i l’anomenat mànec de la paella (el sud-est d’Alaska o “panhandle”). Però això és collita pròpia, que imaginació no me’n falta…



Publicat dins de Alaska | Etiquetat com a , , | Envia un comentari

Les llúdrigues marines del Pacífic

La llúdriga marina (Enhydra lutris) és una espècie que podem observar al Pacífic, sempre a prop de les costes que van des de Califòrnia a Alaska. En anglès se l’anomena Sea Otter. És la més gran de les llúdrigues, i passa gairebé tota sa vida al mar. Us destacarem alguns trets d’aquesta espècie.
En primer lloc, cal ressenyar que és una sort de poder-les observar, ja que foren caçades fins gairebé exterminar-les, durant els segles XVIII i XIX. Per exemple, se sap que les més de 3000 que viuen a la costa de Califòrnia són descendents de grup de tan sols 50 que van aconseguir sobreviure. El motiu de ser caçades era la seva pell. La llúdriga marina no disposa de grassa que la protegeixi de les temperatures del mar, com si tenen les balenes, els dofins, les foques… En canvi, ha desenvolupat un pelatge extraordinari. De fet, és l’animal que té més pel per centímetre quadrat. Té dos tipus de pel, un de llarg que fa d’impermeable, i un de curt que és molt dens i evita per tant les pèrdues de calor corporal.
El fet de no tenir grassa l’obliga a dues activitats. L’una, sembla que s’estiguin gratant constanment. Però el que estan fent és cuidar el seu pelatge, i mantenir-lo net i en bon estat. És per això també que es dobleguen de forma sorprenent, amb la seva boca i mans arriben a qualsevol part del seu cos: cal cuidar la “roba”, que a fora fresca!

Llúdriga marina en el gel d'Alaska
La segona activitat és que no paren de menjar, ja que els cal molta energia per mantenir el cos calent a les fredes aigües del Pacífic. Es capbussen i arrepleguen crancs, moluscs, cargols… en definitiva, són carnívores, especialitzades en closca. I aquí sorgeix un altre element característic d’aquestes llúdrigues: un cop agafat el tiberi, també arrepleguen una pedra del fons marí. Surten a la superfície, es posen d’esquenes (suren molt fàcilment gràcies als seus grans pulmons, que creen grans bosses d’aire), posen el menjar sobre la seva panxa, i amb amb la pedra agafada amb la mà, piquen sobre la closca de la bestiola que es volen cruspir. Trencada la closca, ja només els queda gaudir de la carn del pobre molusc, cranc o cargol…
Solen anar en grups, i se les veu de lluny, surant sobre l’aigua, gairebé sempre panxa enlaire. Fora de l’aigua són maldestres, en comptades ocasions les hi podreu veure. A la zona d’Alaska, a prop de diverses glaceres, se les pot observar reposant sobre blocs de gel. Costa de creure, però ho fan per escalfar-se, el cos perd menys calor sobre el gel que dins de l’aigua (si més no a l’aigua d’Alaska).
Us deixo amb un video d’una filmació feta a l’oceanogràfic de Lisboa (autor, Xavier Bayod Farré, autor d’un interessant canal de YouTube sobre fauna i del blog Zoològic Virtual).

YouTube Preview Image



Publicat dins de Alaska, Canadà, Estats Units, Fauna, Viatjar | Etiquetat com a , , , , , | Envia un comentari

Sant Xavier de Bac – Arizona

Fruit de la colonització espanyola de l’actual sud-oest dels Estats Units, s’hi van crear nombroses missions, amb l’objectiu d’evangelitzar els diferents pobles indígenes, així com establir bases pel control del territori per part de la Corona espanyola. Les més conegudes són les que a Califòrnia va fundar el franciscà Fra Juníper Serra (San Francisco, San Buenaventura, Santa Clara, San Carlos de Monterey, San Luis Obispo…), al segle XVIII.
Ara bé, al segle XVII ja se n’havien creat d’altres, sobretot a la regió del desert de Sonora. Eren missions dels jesuïtes, que més tard foren expulsats per Carles III (i substituïts per l’orde dels franciscans). Una de les primeres, més grans, i que en millor estat han arribat fins els nostres dies, és la de Sant Xavier de Bac. Si em permeteu, una obra d’art que val molt la pena de visitar. Fou fundada el 1692 pel missioner Francisco Eusebio Kino en territori de la tribu dels Tohono O’odham (“Gent del desert”, antigament coneguts com a Papago), al sud de l’actual Tucson, a l’estat d’Arizona. La missió va viure temps difícils degut als atacs dels Apatxes. Però l’avenç dels espanyols, junt amb l’impuls dels franciscans, van aconseguir aixecar aquesta església de grans dimensions. La mà d’obra fou principalment indígena, de les tribus Tohono O’odham i Yaqui. Aquest darrer punt és important perquè sempre han sentit San Xavier de Bac com a quelcom de propi.
En fer-se independent d’Espanya, Mèxic no va tardar en expulsar tots els capellans espanyols, entre ells el de Sant Xavier. No va enviar ningú a substituir-lo. Si l’església es va mantenir dempeus i en prou bon estat fou gràcies a les tribus locals, que se’n van encarregar.

Sant Xavier de Bac
Un cop el territori va passar a mans nord-americanes durant el segle XIX, l’església va quedar englobada dins de la diòcesi de Santa Fe, que ben aviat hi va posar els diners per a la seva restauració i manteniment. Finalment, el 1960 fou declarada Lloc d’Interès Històric Nacional.
L’església es manté activa, i es pot visitar. Aquí en teniu algunes fotos dins d’aquesta galeria que vaig fer sobre el sud d’Arizona.



Publicat dins de Estats Units, Pobles indígenes | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

Un “Open Jaw” no és més car

L’open jaw (mandíbula oberta n’és la traducció literal) és un terme que s’aplica per anomenar la reserva d’un vol cap a una ciutat, però amb una tornada des d’una altra. Per exemple, volo des de Barcelona a Calgary, però torno des de Vancouver a Barcelona. El punt inicial i final del viatge és el mateix (en aquest cas Barcelona).

Seguint amb l’exemple, com que Calgary i Vancouver pertanyen a una mateixa zona i país (Nord-Amèrica, Canadà), les companyies aèries permeten fer aquesta reserva. I com en calculen el preu? Doncs compten la meitat d’un anada i tornada a Calgary, i la meitat d’un anada i tornada a Vancouver. Per tant, si el vol a Calgary val el mateix que el vol a Vancouver, un open jaw com aquest costaria el mateix preu que si comprem un vol d’anada i tornada a qualsevol de les dues ciutats.

volant volant per AlaskaAixí doncs, no només un open jaw no és forçosament més car que un vol d’anada i tornada, sinó que en aquest cas ens permetria estalviar-nos de fer el tram entre les dues ciutats (gairebé mil kilòmetres).

Potser us demanareu quin és l’origen del mite que ens diu que un open jaw és més car que un anada i tornada. Per la meva experiència (escric aquest text per les moltes vegades que m’han trucat dient que era més car), perquè la majoria de la gent, quan prova de reservar un vol com el que us he posat d’exemple, el que fan és agafar primer només anada fins a Calgary i després una tornada des de Vancouver. I nois, això si que surt molt car. De fet, a vegades, un vol “one way” (només anada) costa més que un anada i tornada. Així que imagineu la reacció de la gent quan prova d’agafar dues anades! Surten uns preus d’escandol.

Si voleu reservar un open jaw en un dels nombrosos buscadors de vols, cal que busqueu on diu “multiples destinacions”, o multiples ciutats”, o quelcom de similar. No ho solen posar massa gran, suposo que s’estimen més vendre vols ben normalets, d’anada i tornada.

Bé, espero que us hagi estat útil, i que us ajudi a l’hora de triar o preparar algun els propers viatges que feu. Si és per anar a l’Oest Americà, Oest del Canadà o Alaska, no dubteu a fer un cop d’ull a la meva web!

Publicat dins de Viatjar | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

Tòtems

En els viatges als Estats Units, Canadà o Alaska, que inclouen visites a tribus indígenes, tot sovint se’m demana si es podran veure tòtems. Malauradament, la major part de les vegades, he de respondre que no. Així que escric aquest post per poder explicar on es poden veure, perquè se’n veuen tan pocs i a tan pocs llocs, i encara més: què és un tòtem? Anem a pams.
Començaré provant de respondre a aquesta darrera pregunta. Tenint en compte que el gran antropòleg Claude Lévi-Strauss (el meu ídol) va escriure una de les seves grans i espesses obres sobre aquest tema (El Pensament Salvatge), va quedar clar que un tòtem és una representació simbòlica d’un grup humà (família extensa, poble, tribu…) que es relaciona amb els seus llinatges o avantpassats. Es tracta d’un tronc esculpit, en el que s’hi representen unes figures d’animals, corresponents a clans o llinatges. La combinatòria d’aquestes figures, i la combinatòria de diferents tòtems, indica a tota persona pertanyent al grup qui viu en una casa, poble, regió… Podem dir que és un llenguatge simbòlic basat en el pensament analògic.
Les figures representades als tòtems solen ser el corb, la granota, l’orca, el llop, l’ós… en general animals amb uns poders determinats, lligats a uns clans o filiacions familiars. Cal tenir en compte que les cultures que generen els tòtems tenen uns sistemes familiars molt complexos, amb rígides normes de comportament i relacions entre els individus. Per exemple, amb qui pots o no casar-te o qui s’encarregarà d’organitzar el teu funeral… El joc de poders entre clans (representats pels animals) teixien l’entremat socials d’aquestes tribus, fins i tot entre elles (marcant, per exemple, am qui es podia comerciar).

Lava Bed State Park, Columbia Britànica, oest del Canadà
Si ja heu entès el que és un tòtem, ara passarem a saber on n’hi ha, de tòtems. No totes les cultures indígenes nord-americanes tenien aquests sistemes de filiació i de clans. És més, aquest sistema social només el trobàvem a les cultures del nord-oest, a prop o en connexió amb el Pacífic. En resum: des de l’estat de Washington, fins al sud-est d’Alaska, passant per l’oest del Canadà.
Un altre punt important. Els tòtems eren i són fets de fusta. La zona de la costa del Pacífic és de les més humides del món, i plou tot sovint (us ho puc ben assegurar, que bonic que és el dia que surt el Sol…). De fet, per això hi ha tant de boscos, i conseqüentment, arbres (gegants, ideals per fer tòtems i altres construccions en fusta). Però la fusta, per bona que sigui, si li plou dia si i l’altre també, acaba podrint-se. I amb ella, el tòtem. Encara més: el tòtem és un element que té una funció social concreta, amb un simbolisme important, lligat a persones i pobles concrets. El temps passa, i cal anar fent nous tòtems per anar explicant qui viu aquí i allà. Els vells tòtems no sols es podreixen, se’n van amb la gent que els va fer esculpir. Resumint, trobar tòtems de més de 100 anys és dificilíssim. Pots trobar restes mig desfetes a alguns indrets allunyats de la costa d’Alaska…

Kan, New Hazelton, Columbia Britànica, oest del Canadà

I no hi ha més tòtems? Si, n’hi ha de dues classes. El primer, el turístic. Per exemple, els que podeu observar a l’Stanley Park de Vancouver. L’altre, els que poc a poc els que diferents tribus estan tornant a esculpir. Són nous, pintats en alguns casos, els motius poden no ser els clàssics, però són de veritat, amb un ús social concret que evoluciona com les seves cultures.

Publicat dins de Alaska, Canadà, Estats Units, Pobles indígenes | Etiquetat com a , , , , , | Envia un comentari

Parcs Nacionals dels Estats Units fa 100 anys

El 25 d’agost de 2016, el servei nacional de parcs nacionals dels Estats Units farà 100 anys. Està ben aviat dit. El primer parc nacional (Yellowstone) és de 1876, que són encara més anys. Des d’aquell moment, van anar creant altres parcs nacionals, sobretot de l’oest americà, amb una doble finalitat: crear grans “biblioteques públiques” de paisatge (perquè la gent podés aprendre i gaudir de la natura), i per l’altre, generar pols de desenvolupament econòmic a través del turisme, en zones que es preveien poc atractives per a l’establiment de població emigrant.

Parc Nacional de Sequoia, CalifòrniaEl 1916 ja s’havien creat uns quants parcs més (Yosemite, Zion…), i van crear el National Park Service, com un òrgan depenent del govern federal, però independent en la gestió.
Dos comentaris importants respecte d’aquest aniversari, i dels parcs nacionals dels Estats Units en general:
– Ells van inventar els parcs nacionals, el propi concepte. I l’han desenvolupat més que cap altre país. Aquesta és una de les claus del seu èxit.
– Penseu què estàvem fent nosaltres el 1916 (la major part d’Europa, matant-se a les trinxeres, i nosaltres, possiblement ni sabent de l’existència dels parcs nacionals). Ells ja estaven a l’estadi de crear un òrgan gestor comú, independent dels canvis de govern. D’això, ben aviat ja en farà 100 anys.

Publicat dins de Estats Units | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

Crowdfunding i sanitat

Avui he llegit aquesta notícia al Denver Post, el principal diari d’aquella ciutat de l’estat de Colorado. Us el resumiré: els hospitals de Denver i rodalies han detectat un important increment de casos de gent que accedeix a tractaments costosos via crowdfunfing. És a dir, que no fan servir ni la Seguretat Social (pràcticament inexistent als Estats Units) ni les assegurances privades (massa cares per aquells que o ja estan malalts i/o pels que no tenen prou ingressos). I com s’ho fan? Doncs posen un anunci a internet, i fan una campanya de recollida de diners per poder pagar el tractament.

Denver

Sens cap mena de dubtes, té vessants positives… economia col·laborativa, conciència social,  possibilitat de sobreviure per algú que no tenia cap altra opció que deixar que la malaltia se l’anés menjant…

Però no puc evitar de veure en tot aquest tema un retorn cap al passat (que creiem ja tan llunyà) en que la salut depenia dels teus ingressos o de la caritat (en aquells dies cristiana, ara solidària i socialment concienciada). En altres paraules, et podràs guarir per criteris emocionals (com presentes el teu cas) més que racionals (sistema públic).

I un detall encara més important. Si, això està passant als Estats Units, on (vist des de l’eurocentrisme més recalcitrant) la vida és com a la selva, sense cap mena de protecció social. Jo sóc dels que penso que aquell país té moltes coses bones, com a qualsevol lloc. I mira si en té de bones, que gairebé tot el que es fa per allà, acaba arribant aquí. Fa anys que hi vaig, i fa molt temps que tinc la sensació que els copiem molt més del que ens pensem. Per això crec que aquest fet de Colorado, ens hauria d’alertar. Aquí tenim en marxa unes retallades que no ens hauriem imaginat fa anys. I les que vindran. I darrera, el crowdfunding aplicat a la sanitat com a moderna solució dels nostres mals.

Aaaaiiiii….

Publicat dins de Actualitat, Estats Units, Internet | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

Un ós mata a un noi als Estats Units

Vet aquí una notícia trista, però que m’afecta doblement: em dedico a organitzar viatges, molts dels quals són per anar a veure óssos com aquest. El més fotut del cas, és que he buscat informació sobre la desgràcia, i pel que he llegit, el noi va fer tot el que no s’ha de fer si ensopegues un ós pel bosc.

Os negre, Alaska
Eren un grup de 5 estudiants. En arribar al bosc (una zona natural protegida a New Jersey, Estats Units) ja els van advertir que hi havia un ós per la zona. Ells van decidir seguir per veure l’ós, com si fos una bestiola del zoo. Primer error: si vas a veure fauna salvatge, no és com la dels zoos o la dels documentals de la televisió. Cal estar sempre molt alerta, i saber què s’ha de fer. Si no ho saps, deixe-ho per un altre dia.

Van ensopegar amb l´ós, a uns 100 metres de distància. Es tractava d’un ós negre americà (Ursus americanus). A New Jersey, només n’hi ha d’aquesta espècie, no hi ha grizzlys (bruns, com els nostres del Pirineu). Ho dic perquè es veu que aquest ós pesava uns 136 kg. En altres paraules, un xic més petit que un del Pirineu.

S’hi van acostar fins a uns 30 metres, per fer-li millors fotos. A fe de Deu que ho van aconseguir, maleït sia. Greu error: no t’acostes cap a una bestiola d’aquestes, et mantens quiet i el deixes que es mogui tranquil·lament. Si es va acostant, et vas movent enrere poc a poc, sense perdre’l de vista, molt a poc a poc.

De cop i volta (sempre és de cop i volta), l’ós els va mirar i es va començar a caminar cap a ells, sense cap signe d’atac (orelles enrere, esbofegaments, rascar el terra…), sembla ser. En resum, s’hi van acostar tant que finalment van aconseguir encuriosir l’ós. I aleshores, van començar a moure’s ràpid per fugir. Gravíssim error. Si l’ós es comença a acostar cap a tu, no et mous per res del món, et mantens en la teva posició, per por que tinguis. Si comences a córrer, passes a ser una possible presa. Les preses dels óssos tenen por, i corren. Si ho fas, l’ós de cop i volta pensa que potser ets un tiberi.

Os grizzli o bru, Katmai, AlaskaA més s’acostava l’ós, més s’espantaven, i més corrien. I aleshores van cometre l’error final: es van dispersar, cadascú va començar a córrer en una direcció. Es devien pensar que així el despistarien. I no, no va així. Els óssos tenen molt mala vista, són miops. Els 5 nois junts i quiets, a ulls d’un ós, eren una bestiola molt gran. No interessa, pot ser perillós per ell. Però els nois corrien (possible presa) i es dispersen (presa més petita, i per tant, més interessant i assequible). L´ós no es va despistar. Es va limitar a triar el que va veure més a prop o més fàcil, i cap allà se’n va anar. El va matar i se’l va anar cruspint.

Quan la policia va arribar, el van trobar al costat de les restes del noi, i el van matar. Lògic, ja que aquest ós, si s’hagués trobat amb altres humans, possiblement hagués atacat, ara ja sabia que fàcil era enganxar-ne un.

Sempre explico que no és cap perill anar a observar els óssos. Ara bé, sempre prenent totes les precaucions, i/o anant acompanyat d’algú que els conegui bé i sàpiga què fer en cada moment. Són animals salvatges, i cal respectar-los. Observar-los és un plaer, però no té res a veure amb els documentals de la televisió.

Sempre que hi ha victimes a causa dels óssos, hi ha hagut serioses imprudències, excessos de confiança. No són joguines ni animalets bufons, no ho pots oblidar mai.

Us deixo amb dues galeries de fotos, una d’un ós negre i una altre de grizzlis.

Publicat dins de Estats Units | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

Yuma

Un dels indrets que he pogut visitar (per primera vegada) el darrer (sempre llunyà) estiu en el meu recorregut pel sud-oest dels Estats Units, ha estat la ciutat de Yuma, a Arizona. Es troba just a l’extrem oest de l’estat d’Arizona, a la frontera amb Califòrnia, i a tocar de Mèxic. A mi em sonava d’una pel·lícula de la Sara Montiel (quan feia d’índia), que havia vist de petitó a l’estiu, quan la televisió encara era en blanc i negre i de pantalla reduïda. Vés a saber perquè em va quedar gravada aquesta pel·lícula, tan sols recordo que la feien havent dinat, molta calor a fora i l’àvia fent la migdiada.

En fí, volia visitar diferents parcs nacionals del desert de Sonora, al sud de Califòrnia i d’Arizona, i Yuma era just allà al mig, parada perfecte per passar la nit. I cap allà me’n vaig anar.

També de jovenet, m’agradava molt una cançó d’un tal Albert Hammond anomenada “It never rains in Southern California” (Mai plou al sud de Califòrnia).

YouTube Preview Image

Doncs bé, a finals d’agost i principis de setembre, arriba el que anomenen el monsó (com a l’Índia): cada tarda plou a bots i a barrals, d’una manera que jo només havia vist al tròpic. Aigua per tot arreu, els parabrises a tot drap que no donaven a l’abast, l’autopista inundada, els cotxes aturats o anant molt a poquet a poquet… ha estat el primer contacte amb el monsó, que dies després vaig seguir patint, ja que si circules per carreteres locals (per on tendeixo a anar), pots patir un “flash flood” (nou terme dels americans per anomenar una riuada sobtada).

Tot plegat, abans de fer-se fosc, vaig arribar a Yuma. Els deus van decidir que ja havia patit la meva dosi diària, així que la ciutat em va semblar una delícia: vaig trobar el centre a la primera (no sempre ensopegues amb el “downtown” en aquestes ciutats extenses i encara més extenses de l’oest americà), hi havia un únic hotel nou de trinca i a bon preu, a distància a peu de Main Street (el carrer major, per entendre’ns). I Main Street em va entusiasmar: un antic carrer de l’oest, arquitectura del sud-oest, buit, un pel decadent, amb ànima. Hi vaig passejar amunt i avall, semblava un poble petit i apagat, un sol restaurant obert, però amb bona cervesa, em vaig menjar uns espaguetis americans, res de l’altre món (han copiat i versionat millor la pizza que la pasta, els americans).

A l’endemà, em vaig llevar, i cap a Main Street un altre cop. Feia un sol preciós, cel ben blau, dels que tant m’agraden, així que vaig engegar a fer fotos del carrer… que seguia buit i tranquil. Algun cotxe, alguna botiga oberta… Sortint de Main Street, vaig agafar el cotxe per seguir la meva ruta per Arizona. I aleshores vaig trobar l’altra Yuma, la ciutat viva i activa: un carrer llarg com pocs, amb un trànsit intens, amb centres comercials a banda i banda, benzineres, supermercats… Un resum extrem del que són les ciutats als Estats Units, possiblement com seran aviat a casa nostra: un centre mort, antic, preciós, decadent, i una zona comercial gran, activa, amb carrers amples, tots iguals a tot arreu. 

Main Street, Yuma, Arizona

Poc a poc, vaig anar sortint de Yuma. Quan condueixo, tot sovint vaig bevent cafè dolent americà, i sentint la ràdio. A Yuma, gairebé totes les emissores eren en espanyol. Algunes eren americanes, i altres mexicanes. Totes amb música, cançons amb lletres d’amors trencats, drames de tota mena. Però saps ben aviat si l’emissora és mexicana o americana pels anuncis. A les emissores americanes, anuncis de supermercats, preus en dòlars, pes en lliures. A les emissores mexicanes, anuncis del govern o l’oposició sobre una o altre llei o iniciativa política, res de preus ni pesos. Dos mons, amb una mateixa música.

I es clar, com que Yuma és tan a prop de la frontera amb Mèxic, a plena autopista, quan surts de la ciutat, et trobes un control de la policia americana de fronteres: poca broma. Gossos ensumant el cotxe, tots amb ulleres fosques, uns mega ventiladors per suportar la calor… en fí, un control de policia amb totes les de la llei. En dos dies que vaig estar circulant a prop de la frontera, vaig arribar a ensopegar amb 5 controls diferents. Sempre les mateixes preguntes: si era ciutadà americà, que els ensenyés la documentació, quan havia arribat i quan tenia previst marxar dels Estats Units, i en veure el passaport, em parlaven en espanyol. Seriosos, però correctes. Cap problema, però certament als que som poc valents, ens impressiona. És com passar fronteres, sobretot les africanes, sempre fan respecte.

Publicat dins de Estats Units | Etiquetat com a , , , , , , | Envia un comentari

Són a punt de volar….

Les notícies sobre els avenços tecnològics omplen els diaris. Les aplicacions pràctiques de la tecnologia no deixen de sorprendre’ns, el futur arriba a tot drap. Totes, absolutament totes, canviaran en pocs anys (cinc, deu…) la nostra manera de viure. Entre altres raons, perquè vés que no es carreguin el teu propi ofici. Alguns exemples…

Els cotxes (camions i autobusos inclosos) que aniran sols, sense conductor. No només Google en té un en desenvolupament, hi ha molts altres projectes en marxa, prou avançats. Si pensaveu fer de camioner o taxista, ja podeu anar canviant d’idea… I el sindicat d’autobuseros de la CGT, que vagi buscant un altre gremi on esclafar al capitalisme….

Les ulleres sonores pels cecs, per 200 euros, anomenades “Retriever” (com els góssos que els fan de guies), que permetran a les persones sense visió circular sense ensopegar. Un gran avenç, sense cap mena de dubte, però gossos, criadors i entrenadors, a plegar.

Els drons. Fins fa 4 dies, eren unes andròmines horroroses que liquidaven civils afganesos, sense pietat (les màquines no en tenen, d’això). Però surt en Bezos, el d’Amazon, i ens diu que ens farà arribar els paquets en 30 minuts, amb un d’aquests ginys, que en el video ja té un aspecte més simpàtic que els seus parents militars destacats a l’Afganistan. Ha sortit a per tot arreu, i ben aviat m’he assebentat que resulta que no només els d’Amazon estan treballant amb això dels drons repartidors, n’hi ha uns quants més. A Austràlia, ja hi ha una empresa que n’ha fet proves per repartir llibres de text (encara queden llibreries?), i a Califòrnia, els de les pizzes Domino (poca broma la pasta que remenen aquests) també s’ho estan treballant…. Si sou estudiants a qui us han tret la beca (o en procés de quedar-vos-en sense), ja us podeu buscar una feineta fora del gremi del repartidors de les pizzes. I si treballau a Seur o MRW o similar, aneu-vos pensant de què fareu…

Però avui mateix m’ha arribat la notícia que m’ha deixat ja ben xafat a la cadira. Un dro d’aquests és el que ha fet les fotos i videos del casament de la filla d’en Mittal, el que remena l’acer de mig món i part de l’altre. La xicota s’ha casat a Barcelona, i un dro (no n’han ensenyat imatges) s’ha dedicat a volar per sobre els 500 convidats, i au, a retratar que no ha estat res. Li acabaran fotent la feina al meu amic Antonio, ara que s’havia reciclat (era arquitecte…). Però és que a més a més, si els drons volen per fer fotos de casaments, què els impedeix d’anar fent fotos pel carrer, grabant-ho tot… Enfoteu-vos-en del Gran Germà de l’Orwell…

Abans es deia, que si els fills de puta volessin, no veuriem la llum del Sol. Doncs ja han començat a volar, i anem cap a la foscor, benvolguda mainada… i sense feina, inclosos els meus viatges

Publicat dins de Actualitat, Internet | Etiquetat com a , , , , , , , , | Envia un comentari