Yuma

Un dels indrets que he pogut visitar (per primera vegada) el darrer (sempre llunyà) estiu en el meu recorregut pel sud-oest dels Estats Units, ha estat la ciutat de Yuma, a Arizona. Es troba just a l’extrem oest de l’estat d’Arizona, a la frontera amb Califòrnia, i a tocar de Mèxic. A mi em sonava d’una pel·lícula de la Sara Montiel (quan feia d’índia), que havia vist de petitó a l’estiu, quan la televisió encara era en blanc i negre i de pantalla reduïda. Vés a saber perquè em va quedar gravada aquesta pel·lícula, tan sols recordo que la feien havent dinat, molta calor a fora i l’àvia fent la migdiada.

En fí, volia visitar diferents parcs nacionals del desert de Sonora, al sud de Califòrnia i d’Arizona, i Yuma era just allà al mig, parada perfecte per passar la nit. I cap allà me’n vaig anar.

També de jovenet, m’agradava molt una cançó d’un tal Albert Hammond anomenada “It never rains in Southern California” (Mai plou al sud de Califòrnia).

YouTube Preview Image

Doncs bé, a finals d’agost i principis de setembre, arriba el que anomenen el monsó (com a l’Índia): cada tarda plou a bots i a barrals, d’una manera que jo només havia vist al tròpic. Aigua per tot arreu, els parabrises a tot drap que no donaven a l’abast, l’autopista inundada, els cotxes aturats o anant molt a poquet a poquet… ha estat el primer contacte amb el monsó, que dies després vaig seguir patint, ja que si circules per carreteres locals (per on tendeixo a anar), pots patir un “flash flood” (nou terme dels americans per anomenar una riuada sobtada).

Tot plegat, abans de fer-se fosc, vaig arribar a Yuma. Els deus van decidir que ja havia patit la meva dosi diària, així que la ciutat em va semblar una delícia: vaig trobar el centre a la primera (no sempre ensopegues amb el “downtown” en aquestes ciutats extenses i encara més extenses de l’oest americà), hi havia un únic hotel nou de trinca i a bon preu, a distància a peu de Main Street (el carrer major, per entendre’ns). I Main Street em va entusiasmar: un antic carrer de l’oest, arquitectura del sud-oest, buit, un pel decadent, amb ànima. Hi vaig passejar amunt i avall, semblava un poble petit i apagat, un sol restaurant obert, però amb bona cervesa, em vaig menjar uns espaguetis americans, res de l’altre món (han copiat i versionat millor la pizza que la pasta, els americans).

A l’endemà, em vaig llevar, i cap a Main Street un altre cop. Feia un sol preciós, cel ben blau, dels que tant m’agraden, així que vaig engegar a fer fotos del carrer… que seguia buit i tranquil. Algun cotxe, alguna botiga oberta… Sortint de Main Street, vaig agafar el cotxe per seguir la meva ruta per Arizona. I aleshores vaig trobar l’altra Yuma, la ciutat viva i activa: un carrer llarg com pocs, amb un trànsit intens, amb centres comercials a banda i banda, benzineres, supermercats… Un resum extrem del que són les ciutats als Estats Units, possiblement com seran aviat a casa nostra: un centre mort, antic, preciós, decadent, i una zona comercial gran, activa, amb carrers amples, tots iguals a tot arreu. 

Main Street, Yuma, Arizona

Poc a poc, vaig anar sortint de Yuma. Quan condueixo, tot sovint vaig bevent cafè dolent americà, i sentint la ràdio. A Yuma, gairebé totes les emissores eren en espanyol. Algunes eren americanes, i altres mexicanes. Totes amb música, cançons amb lletres d’amors trencats, drames de tota mena. Però saps ben aviat si l’emissora és mexicana o americana pels anuncis. A les emissores americanes, anuncis de supermercats, preus en dòlars, pes en lliures. A les emissores mexicanes, anuncis del govern o l’oposició sobre una o altre llei o iniciativa política, res de preus ni pesos. Dos mons, amb una mateixa música.

I es clar, com que Yuma és tan a prop de la frontera amb Mèxic, a plena autopista, quan surts de la ciutat, et trobes un control de la policia americana de fronteres: poca broma. Gossos ensumant el cotxe, tots amb ulleres fosques, uns mega ventiladors per suportar la calor… en fí, un control de policia amb totes les de la llei. En dos dies que vaig estar circulant a prop de la frontera, vaig arribar a ensopegar amb 5 controls diferents. Sempre les mateixes preguntes: si era ciutadà americà, que els ensenyés la documentació, quan havia arribat i quan tenia previst marxar dels Estats Units, i en veure el passaport, em parlaven en espanyol. Seriosos, però correctes. Cap problema, però certament als que som poc valents, ens impressiona. És com passar fronteres, sobretot les africanes, sempre fan respecte.

Quant a Francesc Nolla Pujol

Antropòleg, guia de viatges i propietari de la nano empresa Agama Taller de Viatges. Especialitzat en Alaska, Yukon, Oest del Canadà i l'Oest Americà dels Estats Units. A més dels viatges i els llocs on vaig, m'interessen un munt de temes relacionats amb les tecnologies d'internet.... i molts altres, però això ja queda fora dels objectius d'aquest blog.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Estats Units i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *