Les llúdrigues marines del Pacífic

La llúdriga marina (Enhydra lutris) és una espècie que podem observar al Pacífic, sempre a prop de les costes que van des de Califòrnia a Alaska. En anglès se l’anomena Sea Otter. És la més gran de les llúdrigues, i passa gairebé tota sa vida al mar. Us destacarem alguns trets d’aquesta espècie.
En primer lloc, cal ressenyar que és una sort de poder-les observar, ja que foren caçades fins gairebé exterminar-les, durant els segles XVIII i XIX. Per exemple, se sap que les més de 3000 que viuen a la costa de Califòrnia són descendents de grup de tan sols 50 que van aconseguir sobreviure. El motiu de ser caçades era la seva pell. La llúdriga marina no disposa de grassa que la protegeixi de les temperatures del mar, com si tenen les balenes, els dofins, les foques… En canvi, ha desenvolupat un pelatge extraordinari. De fet, és l’animal que té més pel per centímetre quadrat. Té dos tipus de pel, un de llarg que fa d’impermeable, i un de curt que és molt dens i evita per tant les pèrdues de calor corporal.
El fet de no tenir grassa l’obliga a dues activitats. L’una, sembla que s’estiguin gratant constanment. Però el que estan fent és cuidar el seu pelatge, i mantenir-lo net i en bon estat. És per això també que es dobleguen de forma sorprenent, amb la seva boca i mans arriben a qualsevol part del seu cos: cal cuidar la “roba”, que a fora fresca!

Llúdriga marina en el gel d'Alaska
La segona activitat és que no paren de menjar, ja que els cal molta energia per mantenir el cos calent a les fredes aigües del Pacífic. Es capbussen i arrepleguen crancs, moluscs, cargols… en definitiva, són carnívores, especialitzades en closca. I aquí sorgeix un altre element característic d’aquestes llúdrigues: un cop agafat el tiberi, també arrepleguen una pedra del fons marí. Surten a la superfície, es posen d’esquenes (suren molt fàcilment gràcies als seus grans pulmons, que creen grans bosses d’aire), posen el menjar sobre la seva panxa, i amb amb la pedra agafada amb la mà, piquen sobre la closca de la bestiola que es volen cruspir. Trencada la closca, ja només els queda gaudir de la carn del pobre molusc, cranc o cargol…
Solen anar en grups, i se les veu de lluny, surant sobre l’aigua, gairebé sempre panxa enlaire. Fora de l’aigua són maldestres, en comptades ocasions les hi podreu veure. A la zona d’Alaska, a prop de diverses glaceres, se les pot observar reposant sobre blocs de gel. Costa de creure, però ho fan per escalfar-se, el cos perd menys calor sobre el gel que dins de l’aigua (si més no a l’aigua d’Alaska).
Us deixo amb un video d’una filmació feta a l’oceanogràfic de Lisboa (autor, Xavier Bayod Farré, autor d’un interessant canal de YouTube sobre fauna i del blog Zoològic Virtual).

YouTube Preview Image

Quant a Francesc Nolla Pujol

Antropòleg, guia de viatges i propietari de la nano empresa Agama Taller de Viatges. Especialitzat en Alaska, Yukon, Oest del Canadà i l'Oest Americà dels Estats Units. A més dels viatges i els llocs on vaig, m'interessen un munt de temes relacionats amb les tecnologies d'internet.... i molts altres, però això ja queda fora dels objectius d'aquest blog.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Alaska, Canadà, Estats Units, Fauna, Viatjar i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *