Un ós mata a un noi als Estats Units

Vet aquí una notícia trista, però que m’afecta doblement: em dedico a organitzar viatges, molts dels quals són per anar a veure óssos com aquest. El més fotut del cas, és que he buscat informació sobre la desgràcia, i pel que he llegit, el noi va fer tot el que no s’ha de fer si ensopegues un ós pel bosc.

Os negre, Alaska
Eren un grup de 5 estudiants. En arribar al bosc (una zona natural protegida a New Jersey, Estats Units) ja els van advertir que hi havia un ós per la zona. Ells van decidir seguir per veure l’ós, com si fos una bestiola del zoo. Primer error: si vas a veure fauna salvatge, no és com la dels zoos o la dels documentals de la televisió. Cal estar sempre molt alerta, i saber què s’ha de fer. Si no ho saps, deixe-ho per un altre dia.

Van ensopegar amb l´ós, a uns 100 metres de distància. Es tractava d’un ós negre americà (Ursus americanus). A New Jersey, només n’hi ha d’aquesta espècie, no hi ha grizzlys (bruns, com els nostres del Pirineu). Ho dic perquè es veu que aquest ós pesava uns 136 kg. En altres paraules, un xic més petit que un del Pirineu.

S’hi van acostar fins a uns 30 metres, per fer-li millors fotos. A fe de Deu que ho van aconseguir, maleït sia. Greu error: no t’acostes cap a una bestiola d’aquestes, et mantens quiet i el deixes que es mogui tranquil·lament. Si es va acostant, et vas movent enrere poc a poc, sense perdre’l de vista, molt a poc a poc.

De cop i volta (sempre és de cop i volta), l’ós els va mirar i es va començar a caminar cap a ells, sense cap signe d’atac (orelles enrere, esbofegaments, rascar el terra…), sembla ser. En resum, s’hi van acostar tant que finalment van aconseguir encuriosir l’ós. I aleshores, van començar a moure’s ràpid per fugir. Gravíssim error. Si l’ós es comença a acostar cap a tu, no et mous per res del món, et mantens en la teva posició, per por que tinguis. Si comences a córrer, passes a ser una possible presa. Les preses dels óssos tenen por, i corren. Si ho fas, l’ós de cop i volta pensa que potser ets un tiberi.

Os grizzli o bru, Katmai, AlaskaA més s’acostava l’ós, més s’espantaven, i més corrien. I aleshores van cometre l’error final: es van dispersar, cadascú va començar a córrer en una direcció. Es devien pensar que així el despistarien. I no, no va així. Els óssos tenen molt mala vista, són miops. Els 5 nois junts i quiets, a ulls d’un ós, eren una bestiola molt gran. No interessa, pot ser perillós per ell. Però els nois corrien (possible presa) i es dispersen (presa més petita, i per tant, més interessant i assequible). L´ós no es va despistar. Es va limitar a triar el que va veure més a prop o més fàcil, i cap allà se’n va anar. El va matar i se’l va anar cruspint.

Quan la policia va arribar, el van trobar al costat de les restes del noi, i el van matar. Lògic, ja que aquest ós, si s’hagués trobat amb altres humans, possiblement hagués atacat, ara ja sabia que fàcil era enganxar-ne un.

Sempre explico que no és cap perill anar a observar els óssos. Ara bé, sempre prenent totes les precaucions, i/o anant acompanyat d’algú que els conegui bé i sàpiga què fer en cada moment. Són animals salvatges, i cal respectar-los. Observar-los és un plaer, però no té res a veure amb els documentals de la televisió.

Sempre que hi ha victimes a causa dels óssos, hi ha hagut serioses imprudències, excessos de confiança. No són joguines ni animalets bufons, no ho pots oblidar mai.

Us deixo amb dues galeries de fotos, una d’un ós negre i una altre de grizzlis.

Publicat dins de Estats Units | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

Yuma

Un dels indrets que he pogut visitar (per primera vegada) el darrer (sempre llunyà) estiu en el meu recorregut pel sud-oest dels Estats Units, ha estat la ciutat de Yuma, a Arizona. Es troba just a l’extrem oest de l’estat d’Arizona, a la frontera amb Califòrnia, i a tocar de Mèxic. A mi em sonava d’una pel·lícula de la Sara Montiel (quan feia d’índia), que havia vist de petitó a l’estiu, quan la televisió encara era en blanc i negre i de pantalla reduïda. Vés a saber perquè em va quedar gravada aquesta pel·lícula, tan sols recordo que la feien havent dinat, molta calor a fora i l’àvia fent la migdiada.

En fí, volia visitar diferents parcs nacionals del desert de Sonora, al sud de Califòrnia i d’Arizona, i Yuma era just allà al mig, parada perfecte per passar la nit. I cap allà me’n vaig anar.

També de jovenet, m’agradava molt una cançó d’un tal Albert Hammond anomenada “It never rains in Southern California” (Mai plou al sud de Califòrnia).

YouTube Preview Image

Doncs bé, a finals d’agost i principis de setembre, arriba el que anomenen el monsó (com a l’Índia): cada tarda plou a bots i a barrals, d’una manera que jo només havia vist al tròpic. Aigua per tot arreu, els parabrises a tot drap que no donaven a l’abast, l’autopista inundada, els cotxes aturats o anant molt a poquet a poquet… ha estat el primer contacte amb el monsó, que dies després vaig seguir patint, ja que si circules per carreteres locals (per on tendeixo a anar), pots patir un “flash flood” (nou terme dels americans per anomenar una riuada sobtada).

Tot plegat, abans de fer-se fosc, vaig arribar a Yuma. Els deus van decidir que ja havia patit la meva dosi diària, així que la ciutat em va semblar una delícia: vaig trobar el centre a la primera (no sempre ensopegues amb el “downtown” en aquestes ciutats extenses i encara més extenses de l’oest americà), hi havia un únic hotel nou de trinca i a bon preu, a distància a peu de Main Street (el carrer major, per entendre’ns). I Main Street em va entusiasmar: un antic carrer de l’oest, arquitectura del sud-oest, buit, un pel decadent, amb ànima. Hi vaig passejar amunt i avall, semblava un poble petit i apagat, un sol restaurant obert, però amb bona cervesa, em vaig menjar uns espaguetis americans, res de l’altre món (han copiat i versionat millor la pizza que la pasta, els americans).

A l’endemà, em vaig llevar, i cap a Main Street un altre cop. Feia un sol preciós, cel ben blau, dels que tant m’agraden, així que vaig engegar a fer fotos del carrer… que seguia buit i tranquil. Algun cotxe, alguna botiga oberta… Sortint de Main Street, vaig agafar el cotxe per seguir la meva ruta per Arizona. I aleshores vaig trobar l’altra Yuma, la ciutat viva i activa: un carrer llarg com pocs, amb un trànsit intens, amb centres comercials a banda i banda, benzineres, supermercats… Un resum extrem del que són les ciutats als Estats Units, possiblement com seran aviat a casa nostra: un centre mort, antic, preciós, decadent, i una zona comercial gran, activa, amb carrers amples, tots iguals a tot arreu. 

Main Street, Yuma, Arizona

Poc a poc, vaig anar sortint de Yuma. Quan condueixo, tot sovint vaig bevent cafè dolent americà, i sentint la ràdio. A Yuma, gairebé totes les emissores eren en espanyol. Algunes eren americanes, i altres mexicanes. Totes amb música, cançons amb lletres d’amors trencats, drames de tota mena. Però saps ben aviat si l’emissora és mexicana o americana pels anuncis. A les emissores americanes, anuncis de supermercats, preus en dòlars, pes en lliures. A les emissores mexicanes, anuncis del govern o l’oposició sobre una o altre llei o iniciativa política, res de preus ni pesos. Dos mons, amb una mateixa música.

I es clar, com que Yuma és tan a prop de la frontera amb Mèxic, a plena autopista, quan surts de la ciutat, et trobes un control de la policia americana de fronteres: poca broma. Gossos ensumant el cotxe, tots amb ulleres fosques, uns mega ventiladors per suportar la calor… en fí, un control de policia amb totes les de la llei. En dos dies que vaig estar circulant a prop de la frontera, vaig arribar a ensopegar amb 5 controls diferents. Sempre les mateixes preguntes: si era ciutadà americà, que els ensenyés la documentació, quan havia arribat i quan tenia previst marxar dels Estats Units, i en veure el passaport, em parlaven en espanyol. Seriosos, però correctes. Cap problema, però certament als que som poc valents, ens impressiona. És com passar fronteres, sobretot les africanes, sempre fan respecte.

Publicat dins de Estats Units | Etiquetat com a , , , , , , | Envia un comentari

Són a punt de volar….

Les notícies sobre els avenços tecnològics omplen els diaris. Les aplicacions pràctiques de la tecnologia no deixen de sorprendre’ns, el futur arriba a tot drap. Totes, absolutament totes, canviaran en pocs anys (cinc, deu…) la nostra manera de viure. Entre altres raons, perquè vés que no es carreguin el teu propi ofici. Alguns exemples…

Els cotxes (camions i autobusos inclosos) que aniran sols, sense conductor. No només Google en té un en desenvolupament, hi ha molts altres projectes en marxa, prou avançats. Si pensaveu fer de camioner o taxista, ja podeu anar canviant d’idea… I el sindicat d’autobuseros de la CGT, que vagi buscant un altre gremi on esclafar al capitalisme….

Les ulleres sonores pels cecs, per 200 euros, anomenades “Retriever” (com els góssos que els fan de guies), que permetran a les persones sense visió circular sense ensopegar. Un gran avenç, sense cap mena de dubte, però gossos, criadors i entrenadors, a plegar.

Els drons. Fins fa 4 dies, eren unes andròmines horroroses que liquidaven civils afganesos, sense pietat (les màquines no en tenen, d’això). Però surt en Bezos, el d’Amazon, i ens diu que ens farà arribar els paquets en 30 minuts, amb un d’aquests ginys, que en el video ja té un aspecte més simpàtic que els seus parents militars destacats a l’Afganistan. Ha sortit a per tot arreu, i ben aviat m’he assebentat que resulta que no només els d’Amazon estan treballant amb això dels drons repartidors, n’hi ha uns quants més. A Austràlia, ja hi ha una empresa que n’ha fet proves per repartir llibres de text (encara queden llibreries?), i a Califòrnia, els de les pizzes Domino (poca broma la pasta que remenen aquests) també s’ho estan treballant…. Si sou estudiants a qui us han tret la beca (o en procés de quedar-vos-en sense), ja us podeu buscar una feineta fora del gremi del repartidors de les pizzes. I si treballau a Seur o MRW o similar, aneu-vos pensant de què fareu…

Però avui mateix m’ha arribat la notícia que m’ha deixat ja ben xafat a la cadira. Un dro d’aquests és el que ha fet les fotos i videos del casament de la filla d’en Mittal, el que remena l’acer de mig món i part de l’altre. La xicota s’ha casat a Barcelona, i un dro (no n’han ensenyat imatges) s’ha dedicat a volar per sobre els 500 convidats, i au, a retratar que no ha estat res. Li acabaran fotent la feina al meu amic Antonio, ara que s’havia reciclat (era arquitecte…). Però és que a més a més, si els drons volen per fer fotos de casaments, què els impedeix d’anar fent fotos pel carrer, grabant-ho tot… Enfoteu-vos-en del Gran Germà de l’Orwell…

Abans es deia, que si els fills de puta volessin, no veuriem la llum del Sol. Doncs ja han començat a volar, i anem cap a la foscor, benvolguda mainada… i sense feina, inclosos els meus viatges

Publicat dins de Actualitat, Internet | Etiquetat com a , , , , , , , , | Envia un comentari

Foc a Yosemite

A mitjans d’aquest darrer mes d’agost, es va declarar un incendi a tocar del parc nacional de Yosemite. Al cap de tres setmanes, vaig anar cap al parc, en una ruta guiada que ens havia de dur des de Las Vegas a Yosemite a través del Death Valley (galeria de fotos) i el Tioga Pass, fins a San Francisco (després de visitar el parc). Anava seguint per internet les incidències, i com ser freqüent en aquestes zones de grans boscos dels Estats Units, els incendis són gegants, i tarden molt en poder ser extingits. Però fins que no ho veus, no t’ho acabes de creure, o si més no de copsar. Anava fent dia a dia la meva ruta cap a Yosemite, i veia que el foc no sols seguia, ans s’ampliava. En poques paraules, no vaig poder fer el Tioga Pass (entrada est del parc nacional de Yosemite, amb una alçada de més de 3000 metres), ja que estava tancat… pel fum (i no pas per les flames, com em varen explicar). I si el Tioga és tancat (com passa cada hivern a causa de la neu), i vols anar cap a l’oest… doncs has de fer un grapat de kilòmetres al voltant de les muntanyes de Sierra Nevada. En el meu cas, uns 100 km cap al nord, fins el següent coll. Una carretera preciosa, que pujava per sobre dels 2500 metres (que Deu n’hi do)… i on el fum també es feia notar, enteranyinant el cel… 100 km cap al nord!

Vall del riu Merced, parc nacional de Yosemite

Vall del riu Merced, parc nacional de Yosemite

Bé, vaig passar el coll, i vaig poder entrar a Yosemite per la porta de Groveland (la zona on el foc s’havia iniciat). Acabaven tot just d’obrir aquesta entrada feia unes hores, la qual cosa em va estalviar de fer uns altres 100 km. Tot és gran als Estats Units, cal recordar-ho sempre. En arribar cap a la zona del parc, l’espectacle fou trist: muntanyes i muntanyes de boscos cremats, arbres encara fumejant, bombers amunt i avall vigilant la zona (on no t’hi deixaven aturar-te). Però passat un altre coll, o potser per un canvi del vent… el cel es va aclarir, i la vall del riu Merced (o vall central del parc nacional) se’m va presentar tota neta i clara, amb un intens cel blau (potser m’ho va semblar després de tanta fumarada). I cap allà vaig enfilar.

A l’endemà, pensava fer una visita de la vall, i després pujar cap a Glacier View Point… el vent havia canviat de direcció: quin impacte de veure aquella vall emboirada pel fum! Vaig pujar a Glacier View, els efectes del fum es començaven a fer evidents. Vaig decidir de baixar cap al sud, a la zona de Mariposa Grove, on hi ha un dels grans boscos de sequoies. i per sort, allà no arribaven els efectes de l’incendi.

De tornada cap al nord (m’allotjava a la porta oest del parc, a un indret anomenat El Portal), el fum s’havia fet més intens. Ja es començava a posar el Sol, així que malgrat la poca visibilitat, vaig anar cap a un indret des d’on es fan totes les 99% de les fotos que heu vist de la vall, al moment de la posta de Sol. Efectivament, no es veia gran cosa… i de cop i volta, les muntanyes van enrogir, es van encendre amb un roig intens, com ferro roent. Fou un espectacle que va durar uns pocs minuts… i gràcies al fum!

Parc Nacional de Yosemite

Parc Nacional de Yosemite

Et demanes com és que a un país com els Estats Units, amb tots els recursos que tenen, els incendis poden durar tant de temps, poden cremar tantes i tantes hectàrees… fins que t’adones que el país no només és molt i molt gran, sinó que les regions buides, on no hi viu ningú, sense gairebé camins ni accessos, són immenses, inimaginables segons els standarts europeus. I aquest és un dels grans atractius d’aquest país, sobretot de la seva part oest. Però que quan hi ha un incendi, són de la mateixa grandària i extensió!

I perquè us en feu una idea del que us he explicat, vet aquí una galeria de fotos d’aquest recorregut. Confio en que us agradin!

Publicat dins de Estats Units | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

Piulades sobre Boston

Ahir o abans d’ahir, estava fent un cop d’ull a un dels comptes de twitter (@srspassatgers) i de cop i volta, vaig ensopegar amb una piulada de la policia de Boston. Estaven perseguint a un dels sospitosos, i demanaven ajuda… enfí, res de sorprenent. Però com és que apareixia aquest missatge al compte de Senyors Passatgers? Molt senzill, un dels nostres proveïdors americans que seguim (que per cert, són d’Alaska) repiulava a la policia de Boston.

Ara us explicaré un altre cas, que crec que té unes certes similituds amb aquest. L’11-M, després dels atentants a Madrid, vam rebre per la tarda un email des d’una de les majoristes amb les que en aquella època hi treballava. L’email feia una forta crítica dels que es sospitaven en aquells moments que eren els autors dels atemptats, i cridava a la manifestació. Deixant de banda que pogués o no estar d’acord amb el contingut, el fet és que al cap d’un parell d’hores vam rebre un altre email de la majorista, demanant tota mena de disculpes per l’email, que havia estat escrit per un treballador, a títol personal. Ells no subscrivien aquell text, es dedicaven als viatges prou, venia a dir.

I aquest és el punt d’aquest post: que diferents que som a vegades a una i altre banda de l’Atlàntic. Aquí, les empreses intentem ser tant neutrals com ens és possible en temes que sembli que toquin opinions “polítiques”, o simplement fora del nostre àmbit de treball. Allà als Estats Units, en canvi, moltes empreses no tenen cap mania a l’hora d’expressar-se sobre certs temes que (penso jo) ells consideren per sobre de la política.

Publicat dins de Actualitat | Envia un comentari

Ens estan fent el llit….

No vull semblar ni catastròfic ni revolucionari (que ja no sóc tan jove…), però realment s’incrementa la sensació que ens estan fent el llit.

Per circumstàncies personals, agafo avions prou sovint, i sóc “client” de Vueling (de moment m’he resistit a fer-me la seva targeta de punts i altres carmels de can Piqué). Doncs bé, ara resulta que si no els compres un seient, no et deixen fer la targeta d’embarcament per internet (per cap andròmina). Evidentment, els truques, i a més de cobrar-te, et diuen (tot plegat en un excel·lent accent sud-americà) que ja fa 15 dies que tenen una “incidència”, i que si vull , que provi a veure si funciona comprant el seient. Com que ja he vist casos d’overbooking en cas de no fer la targeta d’embarcament amb una certa antel·lació, doncs au, a comprar seient (6 eurets, 1000 de les antigues i miserables pessetones). És ben aviat dit. Però què hi pots fer?

Els diaris parlaven de Xipre, aquest cap de setmana. Ja ho sabeu, segons quants quartos tingueu al banc, tant percent que gentilment aportareu com a col·laboració contra la crisi, entelèquia desconeguda que ens va empobrint tot xino xano. Des d’altes instàncies de les nostres institucions europees no votades, però això si, farcides d’experts en matèries diverses, han pres una decisió unilateral pel nostre bé comú: a pagar que Sant Pere cantarà pels que cobrin. I els xipriotes, que es pregunten, i què hi podem fer?

Google no para de crear nous productes fruit de la recerca i el progrés humà: les ulleres que filmen, graven, et parlen… ,  el cotxe que va sol, les sabates intel·ligents (pensarem amb els peus?)… Si veus els videos que ho promocionen, arribes a la conclusió que ben aviat viurem en un paradis de felicitat. Però no mencionen que tot tindrà un preu. I no parlo només dels diners, sinó de la centralització de dades. Totes aquestes andròmines (i altres que grans marques “simpàtiques” i “modernes”ens proposaran) aniran lligades a un perfil d’usuari. I si no els dones el perfil d’usuari, no existeixes, i no pots tenir ni ulleres, ni cotxe ni sabates ni rien de rien. I què s’hi pot fer?

Ja sé que Google, Xipre i Vueling són de mal combinar, però tenen en comú que generen un munt d’impotència. Des de lluny i molt amunt, individus concrets que dirigeixen entitats amb un gran poder econòmic i polític, ens estan fent el llit, i no sé si hi podem fer res…

Publicat dins de Actualitat | Etiquetat com a , , | Envia un comentari

Nova web i tremolors diversos

Cada cop més tinc una sensació d’accelaració. Acabo de pujar la nova web d’Agama (fa uns dies) tant en català com en espanyol, i la sensació no ha estat la mateixa de les altres vegades que havia fet un canvi important a la web (crec que aquest és el 4rt canvi de disseny des de 1998…).
El primer, la percepció que això de les webs ja no és el centre del món. Jo, fins ara, deia que si em tancaven el despatx, cap problema, però que si la web s’aturava, tots a tremolar. Segueixo tremolant quan la web s’espatlla (fa unes setmanes, un virus ens va atacar…), però ara tambe començo a tremolar pel núvol de xarxes socials i altres xuflainades: estan esdevenint unes caixes de resonància, on hi ha poc contingut però si moltes indicacions d’on anar-lo a cercar. El segon, que cada dia cal més i més inversió per tenir una web que surti a dalt de Google, i no parlo de pagar anuncis. Fins ara, amb feina i més feina escrivint, podies competir. Això s’ha acabat. Ara, a més d’escriure, has de renovar la web des del punt de vista de l’imatge i de la seva estructura en menys temps. Aquesta web no em durarà tant com l’anterior, i això implica invertir.
Tercer. El volum de canvis tecnològics en forma de bola de neu gegant que no para de creixer, accelerar-se i fer bots inesperats fa gairebé impossible de saber com ens afectarà el negoci. Amb cotxes que van sols, existiran els fly and drive?… per posar només un exemple. I això, en termes de web, què implicarà? Cada cop m’escriuen més des de tauletes i d’aquestes andròmines minúscules anomenades smartphones…
En resum, que estic més content que un gínjol amb la nova web, però és ben segur que caldrà estar ben alerta, perquè potser arribarà un dia en el que ja no tremolaré per si la web s’espatlla, com ja m’ha passat amb el despatx… mentre tremoli per alguna cosa… voldrà dir que encara rutllo!!!

Publicat dins de Internet | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

El rei, el savi, l’escaquer i l’arròs

Com cada any, aquest darrer estiu vaig ser una mica més d’un mes per terres a l’altre banda de l’Atlàntic. Vaig fer un grup a Alaska i després vaig estar circulant per l’oest americà, fent un grapat de quilòmetres. I com sempre que faig quilòmetres, vaig amb la ràdio encesa, sentint la NPR la major part del temps. Una gran emissora. El fet és que vaig sentir una entrevista, crec que era per una solitària carretera de Dakota del Nord o Montana, que em va interessar molt. Parlaven amb un personatge (que ho sento, però no recordo el seu nom), que havia escrit un llibre sobre com la tecnologia anava canviant el món. I la seva tesi era la del rei i el savi, la història dels grans d’arròs i els escacs. A veure si ho sé explicar. El rei vol premiar a un savi que l’ha aconsellat molt bé. Li diu que li vol fer un regal d’agraïment, que demani el què vulgui. I el savi demana que li doni arròs, un gra pel primer quadrat de l’escaquer, dos pel segon, quatre pel tercer… i així successivament en progressió geomètrica. El rei es va sentir feliç. perquè el savi no li demanava massa cosa, i va acceptar. Però en arribar a mig escaquer, ja va començar a veure que allò de la progressió s’anava fent més i més gran. I al final, resulta que no hi havia prou grans d’arròs al món sencer per complir amb el regal.

Bé, el bon home de l”entrevista sostenia que ara mateix, som a la meitat de l’escaquer. Fins ara la tecnologia era un regal amb uns costos molt baixos, assumibles. Però cada cop va més de pressa, és de mal pair, i té uns costos més i més alts. Es carrega llocs i llocs de treball.

Bé, el personatge era americà, i per tant intrínsecament optimista, i deia que allò era un repte (els agraden molt els reptes, als americans). Però crec que més que un repte, això és un tsunami que obligarà a uns canvis estructurals a les societats, molt i molt importants. No sé si algú els té previstos, aquell bon home no ho semblava, i els polítics i opinadors diversos tampoc. Jo, ni idea. Ara bé, cal que en comencem a parlar, perquè opino que és la benzina de la crisi que estem vivint. No sé com quedarà l’economia després de tot aquest guirigall del deute i els bancs, però el que és ben segur és que els accelerats canvis tecnològics no permetran que res torni a ser com abans.

Publicat dins de Actualitat | Etiquetat com a , , | Envia un comentari

Mirant cap a Detroit

Un dels moments històrics que sempre m’han atret més, són aquells de decadència, de crisi. Com va anar tot plegat, a la pràctica? Per exemple, l’Imperi Romà va anar perdent força, i la seva capital, Roma es va anar buidant, poc a poc. Alguns diuen que fins i tot va arribar al milió d’habitants, i que tot just en quedaven 60000 en ser ocupada pels barbars. Com ho va viure la gent? Com devien ser aquells barris buits? Ens resulta fàcil d’imaginarel creixement, la prosperitat. Abans, aquí hi havien horts, i ara mira, tot són edificis, tot és ple de gent i de vida…

La crisi és el tema de conversa, tots ens preguntem, com et va? Estem sorpresos, no veiem massa bé per on van els trets. Avui mateix he rebut un email d’un possible client, dient-me que s’estava pensant si fer el viatge, donada la situació. Hi ha incertesa…

Faig viatges als EUA, i hi vaig tot sovint. Una de les vegades, vaig anar a parar a l’aeroport de Detroit. El teu vol arriba tard, i perds la conexió… la companyia et refà l’itinerari… i au, cap a Detroit. Era un aeroport antic, no m’hi vaig estar pas massa estona, tot just el temps d’una breu escala cap a no sé on. Aquesta era la meva imatge de Detroit, l’aerport antic d’una ciutat on sabia que s’hi feien molts de cotxes.

Avui he llegit aquest article. M’ha impressionat. A Detroit, hi viu un 60% de la població que hi vivia el 1950. No poden mantenir l’enllumenat públic, i volen apagar barris sencers, on en prou feines hi queda un 15% dels seus antics habitants… Es veu que no són l’única ciutat dels Estats Units que està així.

S’està desmuntant tot un món. En sortirà un altre, això és ben segur. Però a Detroit i a molts altres llocs, molta gent està vivint la caiguda d’un model de vida, d’una prosperitat que s’esvaeix.

 

Publicat dins de Actualitat | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

Com canviaran els viatges…

Fa ja uns 3 estius, estava un dia per Tofino, a l’oest del Canadà. Hi era perquè feia de guia a un grup. Al mateix temps, una parella a qui jo li havia muntat el fly&drive, era per allà. Me’ls vaig trobar pel carrer, smartphone en mà. Jo els havia recomanat en l’itinerari un restaurant, però es veu que ja estava ple, i seguien les instruccions de l’andròmina per trobar-ne un altre. Em va frapar, perquè vaig veure que tenien un recurs nou, que canviava la meva feina de “conseller”. Havia d’espabilar-me, els temps canviaven amb l’arribada d’aquests aparells…

Des d’aquell dia, ha plogut força. De fet, per circumstàncies diverses, ara estic encara més especilitzat en els viatges Fly&Drive a l’oest del Canadà que aleshores. I no em puc queixar gens ni una mica de com em va. La pregunta que sorgeix és: estava equivocat pensant que aquelles andròmines (i internet en general) estaven donant la volta a la meva feina?

No, no crec que anés errat. La tecnologia anirà canviant els hàbits, i obligarà a adaptar-nos-hi. En el meu cas, crec que amb una gran especilització, i sobretot, havent de donar informació (consell) més complet i ben presentat. No es tracta de donar tots els restaurants de Tofino, o fer una guia exaustiva del poble, sinó més aviat un bon resum o esquema. Perquè, i aquest és el punt essencial, el meu consell, d’acord amb la meva experiència, que alhora prové del fet de visitar Tofino tot sovint, és el valor afegit que no et dóna el telèfon, i que certes persones demanen. Hem d’invertir en el coneixement dels indrets on organitzem viatges, com a única manera d’anar per endavant dels smartphones. Si més no, de moment.

Publicat dins de Internet | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari